"L'educació és l'arma més poderosa que pots emprar per canviar el món" Nelson Mandela

dimecres, 22 d’octubre de 2014

L'efecte Pigmalió

L'efecte Pigmalió és un mecanisme pel qual un resultat s'apropa a les expectatives prèvies perquè inconscientment s'ha modificat la conducta perquè així sigui. El nom ve del mite de Pigmalió.

L'efecte Pigmalió ha estat molt estudiat en educació. Si un professor creu que un alumne aprendrà i ho creu de veritat, aquest acabarà obtenint bons resultats, però no sols perquè tengui més capacitats o s'esforci més, sinó perquè el mestre modifica la seva conducta cap a ell/a.

Segons la mitologia grega, Pigmalió va ser un rei de Xipre que a més de sacerdot era també un magnífic escultor. Segons explica Ovidi a Les Metamorfosis, Pigmalió havia cercat una esposa la bellesa de la qual correspongués amb la seva idea de la dona perfecta. Va decidir dedicar tot el seu temps en la creació de les estàtues més perfectes. Així va realitzar l'estàtua d'una jove, a qual va anomenar Galatea, tan perfecta i tan preciosa que es va enamorar d'ella. Va somiar que l'estàtua cobrava vida i quan va despertar Galatea es va transformar en una dona real.
Pigmalió i Galatea

Però en educació què volem dir quan rallam d'Efecte Pigmalió?

En resum, el significat de l'Efecte Pigmalió és que si tu creus en que algú arribarà a comportar-se d'una manera determinada, l'estaràs influenciant i ajudant perquè ho aconsegueixi. Pigmalió va aconseguir que Galatea es convertís en una dona real, perquè ho va creure de veritat.

Quina aplicació té l'Efecte Pigmalió en l'ensenyament?

Quan tú creus que el teu alumne/a respectarà les normes, ajudarà als seus companys, serà endreçat amb les feines, respectarà la convivència de l'aula, sabrà escoltar i estar atent a les explicacions teves i les dels seus companys... en definitiva APRENDRÀ, ho acabarà fent. Però a part de creure-hi de veritat, cal confiar en que ho farà i tenir molta paciència.

Però en tot aquest joc hi juga un paper molt important la comunicació no verbal. Els gestos i les postures representen el 55% de la nostra comunicació. 

Els fillets són uns grans observadors de la nostra comunicació no verbal. Els gestos i el to de veu li estan dien que confies plenament en que ho pot fer i que ho sap fer. Per tant, no sols hem de tenir en compta el que deim sinó com ho deim.

L'Efecte Pigmalió es dóna contínuament en l'ensenyament. Per exemple, si un professor/a creu que un grup d'alumnes és molt dolent i vago, aquests alumnes acabaran actuant d'aquesta manera; i a l'inrevés: si el professor/a creu que els alumnes són excel.lents, els alumnes, en general, acaben actuant així i els resultats milloren clarament.

Aquí vos deix un vídeo curtet però molt aclaridor sobre l'Efecte Pigmalió aplicat a l'ensenyament...





dimarts, 17 de juny de 2014

No em diguis princesa

Tranquils, no pens gastar més paraules en monarquies de més o manco actualitat, només vull rescatar una "discussió" que vaig tenir fa poc amb un parell de mares sobre el fet d'anomenar a les seves filles "princesa".

Quan jo era petita el meu ideal de dona era la Pipi Langstrump. No me perdia cap episodi, me gravava a la retina tots els seus moviments (caminava cap endarrera, dormia amb els peus damunt el coixí...) i a l'arxiu del meu vocabulari, totes les seves consignes. Era forta (podia aixecar el seu cavall amb una sola mà) i netejava a una gran velocitat i d'una manera gens habitual.


Na Pipi Calzaslargas (com es va traduir al castellà) posseia unes característiques i actituds pròpies d'un personatge masculí. Era forta, rebel, autònoma. La seva manera de vestir també rompia amb els rols i patrons tradicionals. Era lliure, independent, divertida, irreverent, res a veure amb el que s'esperava que fes una "joveneta".

Però què passa amb les princeses i altres personatges femenins adreçats al públic infantil?

Que ens ofereixen conductes estereotipades i sexistes, ni més ni manco.

Només fa falta fer una petita visualització així de memòria...
La sumisa Vilma Picapiedra
La insulsa Minnie Mouse
Les hipersexualitzades Monsters High
La candorosa Candy Candy
La insípida princesa Romy
...
I podriem seguir fins a l'infinit...

Les princeses Disney, totes mones, lànguides, fràgils, enamoradisses, únicament preocupades per trobar el seu princep blau,  són un clar exemple negatiu de feminitat.

Estic orgullosa de mai haver tingut cap Barbie, no perquè els meus pares fossin d'aquells progres que negaven a les seves filles posseir aquella figura de dimensions irreals, sinó perquè jo mai en vaig voler cap. No m'agradaven, les trobava profundament avorrides i horroroses.

Tenc la sort de tenir dos fills i mai m'he trobat amb el cas d'haver de plantejar-me comprar o no una Barbie i no perquè a casa no hi hagi hagut nines i cotxets per passejar les nines, que ja vos dic ara que si. Però el que si sé segur és que mai diria "princesa" a una filla. Primer perquè som republicana i segon per tot el que va associat a aquesta paraula.

Si teniu filles, no els digueu "princesa". Digau-li: valenta, aventurera, forta, decidida, independent, autònoma, feliç... No necessitam princeses, necessitam dones amb empenta, crítiques, que vulguin assumir poder i lideratge sense por. No necessitam princeses, necessitam dones independents, autònomes i decidides. No necessitam princeses, necessitam dones regnant la seva pròpia vida.


 "No em diguis princesa perquè jo som la reina de la meva vida"



dijous, 29 de maig de 2014

I si te diuen milf...

Fa deu anys em van penjar la medalla de mare pel coll, sabent (a mitges) que aquella medalla no la podria guardar dins un calaix quan arribés a casa. Encara record quan ingènuament pensava que un cop parida podria tornar a fer la meva, però aquella mateixa nit, que vaig passar en blanc, vaig veure que seria la primera de moltes altres nits en que hauria ofert la criatura al primer venedor ambulant que hagués passat per casa.

I tot i així, tres anys deprès vaig tornar a fer pòdium. Ara m'els mir mentres aprenem tots plegats de què va la vida i pens que en aquests anys la que més ha crescut, la que més ha après i la que més ha canviat som jo. Som jo a la que aquests dos marrecs cada dia fan millor persona. I promet seguir aprenent, tot i ser conscient que la cagaré unes quantes vegades més (de les cagades també n'aprenem).

I és que la vida d'una mare d'un fill preadolescent té sorpreses, i hi ha dies que t'agafa amb la guàrdia abaixada...

L'altre dia me van dir que era una MILF!
Si, una MILF! Mentre mirava com la criatura de 10 anys, el seu germà i la colla d'amics del de 10, apostaven fort a romprer-se alguna part del cos a l'Skate park, un marrec de vint i pocs me va espetegar a la cara "ets la MILF perfecta!" i jo amb un somriure amable li vaig posar cara d'estar al corrent de les últimes tendències tecnològiques...

Però no, no és la darrera APP que te pots decarregar al Play Store, agafau-vos fort que l'acrònim no té res a veure amb el darrer en tecnologia (i va per voltros nenes), és el que en anglès anomenen mother I'd like to fuck, o el que en català vindria a ser, dones que han procreat i amb les que tindria alguna cosa més que paraules...

Què? Com se us ha quedat el body?

I bé, vos he de dir que la cosa va quedar aquí, però que voleu que us digui, que MILF t'ho digui una criatura que sembla parida per l'Angelina Jolie... idò.

Nenes tornam a tenir categoria per jugar la lliga, la copa i la Champions si fa falta... I es que quan hem estat millor?! Tenim un màster en saber curar ferides, cops, refredats... un postgrau en nutrició, un curs d'especialització en desenvolupament emocional i un doctorat en fer caber en un dia el que qualsevol mortal faria en 62 hores. I si a tot això li afegim que de cada dia esteim més estupendes. Què més podem demanar?

la federada en una nova categoria ;-)

dilluns, 17 de febrer de 2014

Cómo "curar" contenidos

Steve Rosenbaum, autor del libro "Curation Nation: How to win in world where consumers are creators" define a los curadores de contenidos como aquellos "superhéroes" de la era digital, porque resuelven, a su modo de ver, el gran problema al que se enfrentan las personas ante el bombardeo de información disponible en la web: la imposibilidad de filtrar.

La curación de contenidos se define como el proceso de clasificar, etiquetar, en definitiva filtrar la información que ya existe, con un determinado objetivo o target en mente.

La curación (a diferencia de bloguear) implica menos creación y más búsqueda y filtro. El éxito de la curación de contenido reside en cómo se define, busque y filtre la información en relación al objetivo.

El proceso seria este:
1. Buscar y filtrar
2. Organizar y mezclar
3. Editar y compartir

¿Estamos hablando de una nueva competencia? evidentemente SI. 
Según Marc Rougier "Los estudiantes de todas las edades deben ser entrenados para buscar, seleccionar, clasificar, enriquecer con sus conocimientos previos y posteriormente usar y compartir la información".

¿Cómo curar?
- buscar y filtrar en la web
- utilizar las herramientas para gestionar
- tener buen criterio para filtrar
- mantener una línia editorial
- tener en cuenta que a menos contenido, más calidad y enfoque
- combinar nuevos contenidos con contenidos filtrados
- diversificar las fuentes y los tipos de contenidos

Y por último COMPARTIR...
Un tema "curado" que no se comparte, simplemente no cumple su función. 


dijous, 6 de febrer de 2014

Redes sociales en el aula

Metida de lleno en el #retoredessociales (#eduPLEmooc) aquí va mi reflexión sobre este atractivo tema...

Las redes sociales son estructuras compuestas por personas (y entidades) que están conectadas por una o varias relaciones que pueden ser de amistad, laboral, aficiones, gustos o cualquier otro interés común. El foco de atención de las redes sociales son las relaciones entre las personas. Los usuarios son los que determinan el uso que le van a dar a este servicio. 

La estructura social educativa se adapta perfectamente a este concepto, donde los nodos están formados por profesores y alumnos y las aristas por las relaciones educativas, como pueden ser los cursos impartidos, tutorías, grupos de trabajo interdisciplinar, etc. El aula es en sí una pequeña sociedad formada por el profesor y sus alumnos. Siendo, por tanto, un lugar idóneo para la colaboración y el trabajo conjunto.

Quien haya usado las redes sociales con un poco de constancia habrá comprobado que es un medio excelente para mantener y seguir la pista a las persona que tengamos definidas como nuestras amistades. Sean realmente amigos o personas de las que nos interesa estar informados, por ejemplo, por motivos laborales. Si en algo destacan de forma excelente las redes sociales es justamente en su increíble capacidad para mantener en contacto a personas.

En el ámbito educativo la capacidad para mantener en contacto  a un grupo numeroso de personas es la primera característica de la cual podemos aprovecharnos.

Las redes sociales, permiten una gestión muy eficiente cuando hay implicado un gran número de alumnos y profesores. Es más, cuanto mayor sea el número de miembros de una red social, mayor será su productividad (por debajo de 100 alumnos las redes sociales pierden su eficacia).

Las redes sociales tienen un enorme atractivo en el aspecto personal y de relación por parte del que las usa, cuanto mayor sea el número de los participantes más atracción genera en los alumnos al poder estar en contacto directo con sus profesores, sus amigos y compañeros de otros cursos a los que quizás conozca de vista pero con los que nunca ha hablado. Esto permite crear un ambiente de trabajo favorable que es uno de los motivos del éxito de las redes sociales.

Las redes sociales tienen el innegable valor de acercar el aprendizaje informal y el formal. 

La red social basa su éxito en la capacidad que tiene de transmitir lo personal ante los otros. Algo que adquiere especial relevancia entre los adolescentes. Que los otros me conozcan a través de lo que yo hago y yo a ellos por lo que hacen. pero dejar libertad a los alumnos para que establezcan sus relaciones a través de nuestra red implica también enseñarles a conocer dónde están sus límites y a respetar al centro educativo, el colectivo de profesores y a los propios compañeros. La red social es un medio excelente para aprender este tipo de cosas.

La plasticidad de las redes hace que sus aplicaciones sean tantas como docentes las utilicen. Existen muchas formas de usar las redes sociales en educación, aquí van sólo algunos ejemplos:

- redes de asignaturas
- redes de centros educativos y grupos para crear comunidades internas
- grupos como lugar de consulta de dudas y de actividad académica de una asignatura
- grupo como tablón de anuncios de la asignatura
- grupos de alumnos
- tutorización de trabajos
- para el aprendizaje social
- para invertir el aula (The flipped classroom)
- para fomentar el diálogo
- construir conexiones
- ...

El mundo educativo no puede permanecer ajeno ante fenómenos sociales como el de las redes sociales, que esta cambiando la forma de comunicación entre las personas. El sistema educativo trabaja fundamentalmente con información. Carece de sentido utilizar sistemas de transmisión y publicación de la misma basados en aquellos que se utilizaban a principios y mediados del siglo XX sin incorporar aquello que la sociedad ya está usando como parte de su vida cotidiana. La educación debe formar a las personas para aquello que serán y en lo que trabajarán dentro de diez años, no para emular la forma en la que se trabajaba hace diez.